Bagasses (Falsa Feixa dreta). Vies TIM, AQUALUM, VILLAVERDE, DEMASIADO LEJOS, SMOKING, ESPERÓ V-A-F, COLORES, LOBO, COLOR DE ROSA

   

6 pensaments a “Bagasses (Falsa Feixa dreta). Vies TIM, AQUALUM, VILLAVERDE, DEMASIADO LEJOS, SMOKING, ESPERÓ V-A-F, COLORES, LOBO, COLOR DE ROSA

  1. Jovi

    He llegit sovint que tal i qual escalador van ser els primers “herois” que van forçar en lliure tal i qual pas de qualsevol paret d’arreu als anys 70 i escaig, vet aquí que algun dels esmentats “herois” necessitaven ficar dos burils en un dels passatges més exigents de la via Vidal Farreny Albir a Terradets, per tal de poder acabar per dalt…. . Ni se es un heroi quan es fa quelcom diferent, ni se es un covard quan la manca d’entrenament no ens permet passar amb els mateixos recursos que un altre. Ben segurament un atleta o un gimnasta te més recursos que un que no ha fet abans un esport exigent. “Va ser per la pluja que els varem ficar” Be, es un argument possible però encara més execrable, perquè baixar des d’aquell indret es molt més fàcil que continuar sota la pluja.

    En algun lloc ho havia de dir i cap millor que aquest que forma part de la web d’un guia ètic que, pel que he pogut seguir d’ell deu tenir un gran respecte pel concepte romàntic de la muntanya que professava el recentment desaparegut Walter Bonatti.

    La meva relació de muntanya amb en J. Enric Farreny va ser curta, perquè tots dos varem començar a escalar quan ja érem majors d’edat, jo un xic abans, i ell se’n va anar quan tan sols tenia 24 anys, però estic convençut de que tot el que varem fer hauria estat aprovat per en Bonatti perquè fèiem tants intents com fora necessari per tal d’evitar ficar burils a la paret, i forçàvem fins al nostre límit els passos per a fer-los en l’estil més pur. Fins i tot evitàvem dur estreps per a obligar-nos a passar en lliure, fet que ens exigia, a cops, improvisar una o dues bagues anuades imitant-los.

    Quan varem començar l’esperó varem descobrir una corda que ens van dir que pertanyia a en Banzo i companys, que penjava des d’uns 50 metres del terra. La primera tasca va ser fer pendular la corda des d’una cornisa, fins a penjar-la dunes branques laterals, per tal d’evitar les temptacions a l’hora d’obrir en lliure aquell tram.

    Quan dúiem la meitat oberta varem trobar al Emilio Albir al CADE, desesperat perquè la noia de Albacete que s’estimava no el corresponia, i en J. Enric i jo varem decidir que necessitava estímuls forts per a oblidar-la, incloent-lo a la cordada.

    En J. Enric i jo varem anar a complir els nostres indesitjats deures “con la pàtria” i un cop acabat aquest trist període varem tornar per a acabar la via amb l’Emilio.

    Terradets contava amb altres vies, més a l’esquerra, una de les quals la havíem obert en Joan Enric i jo feia un parell d’anys. També en aquell cas varem seguir una pauta ètica per fer una via sense artificiositats, i varem estar més encertats en la part superior, ja que en l’esperó, el tram que va des de la falsa feixa fins a la feixa no el varem escollir prou be i representà un enuig per als pocs que l’han fet.

    Posteriorment el Emilio Albir va seguir una línia molt exigent en nombroses cadenes muntanyoses d’arreu, amb en Antoni Aragón, Joan Badia, Josep Rigol, etc.

    Respon
  2. joan

    Gràcies pel teu comentari, Jordi.

    No coneixia els detalls de la vostra primera a l’esperó de les Bagasses. El que expliques són fets que parlen per si sols del que implica obrir un itinerari: l’esperit d’aventura, la limitació voluntaria dels mitjans que ho fan tot possible, el sentit estètic de la via… Rocordo molt bé quan la vam repetir i la càrrega mental que suposava.

    Després, amb la moda d’equipar per dalt, es van multiplicar les fileres d’expansions del sector falsa feixa, desvirtuant els antics itineraris i aportant una mentalitat si més no discutible al món de l’escalada. Que hi farem, són els efectes de la massificació i d’una evolució no sempre prou respectuosa amb l’esència de l’activitat.

    Una abraçada

    Respon
  3. Jordi Lalueza

    Tan contundent com tu Jordi es va mostrar en Joan Enric Farreny, que aleshores era l’encarregat de fer les cròniques alpinístiques al “Vèrtex”, en referir-se a aquest episodi lamentable que afectà la vostra via. En el núm. 51 de la revista de la FEEC opina així: “(…)Una cordada de Barcelona manifesta haver-la repetida amb l’ajut d’unes quantes burinades suplementàries; critiquem totalment aquesta mena de repeticions, alhora que fem saber l’existència d’aquests reblons a les cordades que tinguin intenció d’anar-hi”. El senyoratge que va demostrar el Joan Enric -que no oblidem que tenia una forta ascendència, malgrat la seva joventut, sobre tota la comunitat alpinística d’aleshores, i que aquesta autoritat se l’havia guanyada tant amb les seves (les vostres) ascensions i amb els seus textos plens de profundes reflexions sobre la nostra activitat- i que ara tú també fas palès en no fer públic el nom d’aquests escaladors que en aquells moments no estaven a l’alçada de la vostra via, us ennobleix. Els qui us llegim en l’actualitat només podem fer que reconèixer el vostre mestratge a l’ensems que llegim astorats aquestes cròniques sobre uns fets que només enfonsen en la vergonya els qui els van perpetrar, que a més a més no sé si es van adonar en el seu moment que amb la seva acció ens privaven als futurs repetidors -que segurament sí que estaríem a l’alçada de la vostra via- de poder-la repetir en les mateixes condicions que la vàreu deixar i per tant de poder-hi sentir emocions el màxim de semblants a les vostres. Afegeix per tant a la repulsa del Joan, també la meva. I en relació amb això encara vull afegir una reflexió més, i és que mai se m´ha acudit d’anar a repetir cap via d’enlloc -ni ho he vist fer mai a ningú dels companys amb qui he escalat- amb un burilador o espitador, no me’n puc avenir que algú ni tan sols ho considerés com una opció, i molt menys en una via on l’escapatòria -que potser seria l’únic motiu que en justificaria l´ús- és sempre factible.

    L’he fet en dues ocasions, tot i que només fins a la falsa feixa és cert, i sempre m´ha semblant magnífica. Una de les vegades amb el Joan Badia i amb l’Emilio Albir precisament, tot un privilegi per a mi com et pots imaginar!

    I de l’altra via vostra de la paret de Terradets, que també he fet en dues ocasions, una de les quals amb antics companys de l’Emilio com són el Joan Badia i el Josep E. Paül, potser només recordar que la segona ascensió i primera integral la van completar el meu germà Josep i el mateix Emilio Albir l’octubre de 1974, al cap de nou mesos d’obrir-la vosaltres, experiència que el meu germà va recollir en l’article de la revista “Muntanya” del CEC titulat “Una nova via d’escalada a la paret de Terradets” (octubre 1974). Recordem també, per situar els fets en el temps, que aquella era la tercera via que s’obria a la paret; vist des del moment actual, amb aquella paret acribillada d’itineraris, el vertígen del temps transcorregut i dels canvis observats en aquell racó fa que gairebé sigui impossible entendre què ha passat i per què ha passat. En l’article ell sap reflectir al final una de les sensacions que sempre ens compensen més quan arribem al capdamunt d’algun cim: el domini dels amplis horitzonts des de les roques altes. Diu així: “(…)Finalment la paret s’ajeu, fins a trobar l’horitzontal; som dalt del cim, les dificultats ja s’han acabat, el dia és magnífic i a l’horitzó, sobre la propera Roca Regina, el Pirineu resplandeix sota la neu recent.” La presència evocadora del mantell blanc en la llunyania, una imatge que de ben segur també havia amarat de força poètica el vital escalador de Lleida, com s’intueix en aquest fragment d’un dels seus poemes:

    “Tindrem un hivern curt, n’estic segur,
    i abans que la neu deixi el fons de les valls,
    jo estaré impacient,
    perquè sabré que una nova vida comença.”

    Joan Enric Farreny

    La neu, evocada pel meu germà, la neu com un senyal en el seu poema, la neu a la fi que omple el couloir de Gaube… El 28 de maig de 1976 al peu del couloir de Gaube s’extingia la seva vida, i nosaltres ens quedaven orfes d’un dels nostres referents que ens ajudava a entendre els motius que ens guiaven en la nostra activitat. No podem saber del cert que hagués pensat un home tan preclar com ell de la deriva actual de la nostra activitat, però de ben segur que estaria ben perplex, com sovint ho estic jo.

    Respon
  4. Jordi Lalueza

    La revista del CEC “Muntanya” de juny de 1976 va publicar un article de Joan Enric Farreny, quan ell ja era mort, titulat “Terradets, altre cop”, sobre l’obertura de la via de l’esperó. Hi explica totes les peripècies que hi van viure i en detalla totes les tirades, i el conclou amb una reflexió més profunda del que sembla en una lectura ràpida: “(…) ¿Caldrà dir que hem resolt un problema important o és que realment hem anat a l’esperó cercant unes hores, intenses i subtils al mateix temps? Honradament, pensem que totes dues coses.
    Joan Enric Farreny, l’home i l’escalador que es feia preguntes constantment, i que en cercava les respostes. Cal rellegir el seu “Del bruc a l’extraplom” per a aproximar-se al seu pensament.

    Respon
  5. Jovi

    Joan, em complau que gaudissis al Esperó de la sensació que permet enfrontar-te a un itinerari que no has fet encara, i al posterior sentiment de superació aconseguida, doncs quan s’obre una via desitges que la repeteixin aquells que son respectuosos amb el que has fet.
    Respecte al comentari sobre les obertures poc ortodoxes, els asseguraments abusius i demés, penso com tu, però hem de pagar les conseqüències d’haver obert la porta del nostre estimat mon de la muntanya al gran públic, com succeeix en totes les activitats.

    Jordi, em satisfà llegir els teus comentaris referint-te a en Joan E. Farreny, perquè es un d’aquells personatges que podien haver influït molt en diferents camps; la biologia, que era la carrera que havia acabat brillantment, de la que n’estava fent el doctorat, contant amb la confiança dels seus professors, Vigo i Margalef (científics d’àmbit mundial), la poesia, dins la que es movia amb facilitat i n’era un fructífer creador, havent obtingut premis malgrat la seva joventut, la nova cançó catalana que tan el feia gaudir amb els amics, gracies a la seva habilitat per tocar la guitarra i interpretar, la acuradíssima lluita en defensa de la independència de Catalunya, i molt especialment la muntanya que de ben petit havia recorregut amb la família. Molt hi devia influir en totes aquestes dèries el fet de que el seu avi hagués estat masover d’en Francesc Macià, i de que els seus pares fossin uns intel•lectuals molt inquiets i grans lluitadors clandestins, en l’època franquista, en defensa dels drets arrabassats als catalans.
    Ben certament pots creure que Catalunya va perdre un potencial personatge de pes.

    Respon
  6. Jordi Lalueza

    Com a biòleg i alpinista que també sóc sé del cert que el que expliques està fonamentat. En aquest enllaç a la biblioteca digital del Real Jardín Botánico depenent del CSIC hi ha una semblança d’en Joan Enric Farreny que en destaca les seves diverses capacitats. També feia poc que havia estat nomenat professor ajudant del departament de Botànica de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona:

    http://bibdigital.rjb.csic.es/Imagenes/P0961_30/P0961_30_010.pdf

    El reconegut botànic i professor seu Oriol de Bolós li dedicà el volum 30 de l’Acta Botanica Barcinonensia, una obra científica que recull els estudis botànics que estava duent a terme amb el Dr. Josep Vigo (“Contribució al coneixement de la flora de la Vallferrera” Autors Joan Enric Farreny i Josep Vigo. Universitat de Barcelona, 1978):

    http://bibdigital.rjb.csic.es/Imagenes/P0961_30/P0961_30_006.pdf

    En els agraïments que el Dr. Vigo fa en la seva obra “L’alta muntanya catalana, flora i vegetació”, publicada el 1976 i que el Joan Enric Farreny no va poder veure publicada, i de referència per a tots els biòlegs que ens interessa el coneixement del medi alpí, també té un record per al seu alumne i amic, i diu així: “Vull fer públic també el meu agraïment als amics Joan Enric Farreny (malauradament desaparegut fa poc a conseqüència d’un accident de muntanya) i Jaume Martí, que m´han ajudat a fer l’obra més correcta i més comprensible del que no era (…)”. L’alumne havia ajudat el mestre, i ell així li ho reconeixia.

    Finalment potser només esmentar que moltes de les reflexions que omplen el seu llibre “Del bruc a l’extraplom” (on per cert el terme bruc ha d’estar en minúscula perquè es refereix a l’arbust i no al poble, tot i que de ben segur que el Joan Enric el va escollir amb tota la intenció pel clar lligam que per als escaladors el poble té amb el massís de Montserrat) són plenament vigents i estan presents en molts articles de muntanya i en molts blogs de muntanya en forma de citacions que han entrat a formar part de l’ideari alpinista, com és ara: “Potser esperem que, qualsevol dia, penjats en una aresta ens vingui a la ment la resposta a tots els nostres dubtes”. Tampoc no va poder veure publicat el seu llibre, que aparegué el 1978 i que resta com una de les obres fonamentals de la literatura de muntanya.

    Respon

Respon a joan Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà.