Un pensament a “Bandereta. Via CERDÀ-RIERA

  1. Jordi Lalueza

    Aquesta és una de las grans clàssiques de Montserrat, i si algú en té algun dubte que hi vagi i comprovarà com de relliscosa és la segona tirada pel pas continuat de les cordades durant dècades! Abans era segurament la via amb què els escaladors fèiem el salt a les parets després d’haver après a escalar en les agulles de Montserrat, i va ser la via que els meus mestres em van recomanar d’escometre en la meva progressió; sí, procedeix emprar aquí el mot “mestre” amb tota solemnitat per a designar els qui em van ensenyar a escalar, o sigui el meu germà Josep, el meu cunyat Jaume Matas, i els monitors del curset del CADE que vaig seguir, en especial en Jaume Bonaventura que em va guiar en la majoria d’aquelles ascensions. Així va ser que amb el meu company Quico Polls, tots dos amb disset anys, i pocs mesos després d’aquell curset, vam “graduar-nos” el maig del 1980 en aquesta magnífica via, en una ascensió de la què guardo un vivíssim record. Durant dos mesos vaig completar el “bateig” en les parets amb l’aresta de les Talaies, la CADE de la Miranda de la Portella, la Mas-Brullet, la Punsola del Cavall i l’esperó Civis II-García-Casas de la Foradada; ja podia començar a pensar en parets més altes i més difícils, el mestratge havia estat exitós, nogensmenys la categoria dels mestres així ho feia preveure…
    Tot i que aquesta via en Jordi Riera la va obrir amb el gran dels germans Cerdà -el Jaume (o J. Cerdà I tal com apareix en els butlletins del GAM)-, les altres les va obrir amb en Joan Cerdà (el petit, el J.Cerdà II), totes elles vies conegudíssimes, com ara l’aresta Brucs i la via de la Cara Est de la Saca Gran, la xemeneia del Pingüí, la Normal de la Filigrana i la difícil aresta Brucs de la Vespa, i amb l’afegit de l’Auqué l’aresta Brucs de l’Arbret, la de la Miranda de les Boïgues i la del Setrill i la molt més difícil del Broc del Setrill, totes entre el 1957 i el 1958. Quin privilegi poder-se enfilar per aquelles arestes per primera vegada potser pensareu!
    D’altra banda en Jordi Riera, en aquesta ocasió amb en Xavier Illa, va protagonitzar el 1960 la que es considera la primera expedició catalana fora d’Europa. Van anar a Turquia i d’allà van passar a l’Iran, on van fer les primeres catalanes al Damavand (per la cara nord), al Takht-i-Soleiman i a l’Alamkuh per la via dels Alemanys de l’esperó nord.
    Les primeres repeticions de la via van anar a càrrec de companys seus del GAM. La 2a per Josep Manuel Anglada, Heinz Pokorski i Salvador Rivas el 29 de juny de 1958, la 3a per l’Anglada, el Pokorski i el mateix Cerdà (que no sé si amb cert humor qualifiquen aquella ascensió del 18 gener de 1958 com a primera hivernal!), la 4a per Jordi Pons i Josep Santacana el 26 abril de 1959, la 5ena i 1a doble femenina -com diuen ells- per Albert Montpart, Ernest Lamarca, Camèlia Roperto i María Puig. En Jaume Cerdà la va tornar a repetir, amb en Miquel Muñoz –també hi anaven M.Martínez i R. Cervera- el 29 de juny del 60 (9ena a la via). Queda palès, doncs, que a més a més de grans escaladors, tots aquests personatges del GAM eren molt de la broma, i és que tots hem estat joves!
    En el núm. 40 de la revista “Cordada” hi ha la descripció que de la via en fa Jordi Riera. Alguns fragments ens transporten a aquella època gloriosa, com el següent que descriu la tercera tirada: “Con un franco doble cuerda de “pitones” que empieza con un flanqueo a la izquierda, después unos metros verticales, y vuelta a flanquear a la izquierda, hasta llegar a la base de la canal donde un pequeño rellano sirve perfectamente para efectuar la reunión. Aquí también dejamos una clavija para aseguranza” En esta travesía en diagonal característica de la vía anteriormente descrita colocamos 14 clavijas en una longitud aproximada de 35 m.” Us situeu, “aseguranza” inclosa? Entre el material diu que dueien dues cordes de 40 m de 12 mm i també un cordino de 40 m de 8 mm! Doncs trobo que encara té més mèrit poder pujar per allà amb dues cordes de 12 i el cordino adicional de 8! I aquell article comença així: [Antes de empezar la descripción de la vía transcribiré las primeras palabras que cruzamos al llegar a la cumbre: “Magnífica vía de doble cuerda, tendremos que volver con material adecuado.”] No acabo d’entendre a què es referia amb el “material adecuado”…, com no sigui que ja pensés en canviar les dues cordes per unes de més fines!

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *