4 pensaments a “Cavall Bernat. Vies PUNSOLA-RENIU, STROMBOLI

  1. Jordi Lalueza

    La Punsola-Reniu del Cavall Bernat figura entre les grans clàssiques de Montserrat, o sigui una d’aquelles vies que els escaladors de totes les èpoques no ens hem cansat mai de repetir i de recomanar als amics. Em puc arribar a imaginar la joia que deurien sentir els dos escaladors de l’ACE de Mataró quan van aconseguir d’enllestir la seva via al monòlit per antonomasia de Montserrat, tot i que segurament ells en cap moment no van preveure que acabaria esdevenint una de les vies més concorregudes i lloades de tot Catalunya. En tot cas és de destacar que en Manuel Punsola i en Jesús Reniu han passat a la història de l’escalada a Catalunya amb pràcticament l´única via que van obrir, per tant es pot dir que la van ben encertar amb la seva obra! L’octubre d’aquell mateix any 1971 en Manuel Punsola i en J. Farrés van signar la via Mataró, molt més modesta, al Martell, a Agulles.
    Quan en Manuel Punsola va publicar la primera ressenya de la via en un article del núm. 24 de la revista Vèrtex, la via ja havia estat repetida en vàries ocasions d’ençà que la van enllestir el maig del 1971, i havia començat així la seva cursa cap a l’estrellat… Els escaladors del GEDE Albert Gómez i Pere Roca i els del GAM Àngel Serra i Joan Peña, que van coincidir a peu de via poc després de l’obertura, en van fer la 2a, mentre que els escaladors del GEDE Jaume Matas i Joan Miquel Horrillo en van fer la 3a i els seus companys Miquel Navarro i Josep Oriol Gispert la 4ª; eren les primeres repeticions d’una via que, sense por a exagerar, es deu haver fet milers de vegades i ha vist desfilar pràcticament tots els representants de totes les generacions d’escaladors de casa nostra. I de fet no sé si algú sabrà d’algun escalador (actiu o inactiu) que no l´hagi completada alguna vegada. Però també és de justícia reconèixer la tasca que va fer en l’obertura de la via en Josep Savé del CE Puigmal l’any 1967, que va ser qui va treballar en les tres primeres tirades fins a abandonar el projecte, com molt bé explica el Manel en el seu article. Ell va ser, doncs, qui primer va creure en aquesta via, i sembla ser que la va deixar estar en constatar que li tocaria fer ús del burilador en bona part del recorregut que li restava; i no estem parlant pas d’un desconegut perquè seva és la segona solitària a la Puigmal del Cavall l’any 1964 (la primera l’havia signada en Heinz Pokorski el 1959), una via que va recórrer en nombroses ocasions, com així també ho van fer els mateixos Punsola i Reniu, i els primers repetidors de la Punsola. En aquells anys no hi havia tantes vies com en l’actualitat, i per aquest motiu els escaladors les repetien tot sovint, i esperaven les noves obertures amb candaletes, com va ser el cas de la via que ens ocupa.
    En Manuel Punsola s’ha interessat des de sempre per la divulgació de les activitats alpinístiques, i és així que en el seu dia va fer-se càrrec de la secció de la Crònica Alpinística de la revista Vèrtex, quan va haver de substituir Joan-Enric Farreny a la mort d’aquell. Actualment manté un blog sobre Montserrat des del qual ens alliçona sobre aspectes diversos d’un massís que ell coneix des de múltiples angles. Aquest és l’enllaç:

    http://agulletescroniques.blogspot.com.es/

    Respon
  2. Jordi Lalueza

    Tan sols un breu apunt per desfer un error comès en copiar l’enèsima dada incorrecta d’un llibre d’en Josep Barberà, en aquest cas del seu “Montserrat pam a pam”. En Manuel Punsola em fa notar que el nom veritable del seu company en el Martell és Francesc Serres, també de Mataró i que més endavant va arribar a ser president de l’ACE de Mataró.

    Respon

Respon a joan Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà.