7 pensaments a “Gallinero. PILIER DU PRINTEMPS

  1. Jordi Lalueza

    Joan, comprovo que el meu germà Josep i jo vam fer aquesta via el mateix any que tu, nosaltres concretament el 13 de juliol del 1981. Ens la va recomanar l’Antoni Aragon, a qui vam trobar allà en companyia de l’Emilio Amor i del Carmelo García.Ell era un bon coneixedor d’aquesta via perquè n’havia fet la segona ascensió -i primera hivernal- el 1976, en companyia del Joan Enric Farreny i del Manuel Crespo. Tots tres eren biòlegs, però entre nosaltres, i per a relatar-nos com de bella és aquella escalada, només resta l’Antoni. Pocs mesos després d’aquella ascensió morí el Joan Enric al couloir de Gaube, i de fet la notícia d’aquella escalada, que el Joan Enric ja tenia elaborada per a la revista Vèrtex, de la qual n’era el cronista alpí, no la va poder difondre ell, ho va haver de fer en Manel Punsola, que va esdevenir aleshores el cronista de la revista i el va haver de substituir precipitadament. En Manuel Crespo va convertir-se en professor de la facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, fins que el desembre de 1988 va morir a 37 anys en un desafortunat accident, que no es podria considerar pròpiament d’alpinisme sinó més aviat un accident a la muntanya, quan baixava tot sol del Posets on hi feia uns estudis sobre la vegetació d’allà. Aquella cordada que un dia havia vençut la primavera de pedra era escapçada novament per l’infortuni d’un hivern blanc com un sudari.
    L’estiu abans, els mateixos protagonistes, als quals s’hi va afegir en aquella ocasió en Jordi Vidal,un bon amic de tots ells, però que no era biòleg (“defecte” que pel que sembla li perdonaven!), havien fet la segona ascensió a la via Thomas-Seguier de l’any 73 del Gallinero.
    Ni l’Antoni ni el Jordi, per tant, no ens podran ja explicar aquelles belles escalades sense una certa amargor. Els records plaents per la gesta d’aquells dies van quedar per força esberlats per la dissort que es va abatre un dia sobre llurs companys, encara tan joves, i les seves famílies. Moltes més hores hi han passat tots dos amics després a Ordesa, però potser cap de tan intenses com aquelles en companyia dels primers companys de les primeres grans escalades, que en el fons són les més reveladores, les que ens marcaran per a tota la vida.
    Aquella va ser la primera vegada que vaig coincidir amb l’Antoni, després hem escalat moltes vegades junts i hem acomplert junts molts projectes. Potser també ha contribuït a travar la nostra amistat que jo acabés llicenciant-me en la carrera que havia iniciat aquell any, i que no era altra que la de bilogia! I de fet, en altres ocasions hem acabat fent cordada jo i ell amb l’Antoni Huguet, un altre biòleg i company meu, en el que ha estat doncs una segona cordada en el temps formada per tres biòlegs, i en certa manera en honor d’aquells que l’any 1976 es van enfilar per la pilastra aquella: la pilastra de la primavera que van conquerir a l’hivern.

    Respon
  2. joan

    Jordi,

    nosaltres erem un transportista, un mecànic i un estudiant de psicologia… Tinc bon record de la via, però trobo que aquesta magnífica pilastra desentona una mica en un entorn com Ordesa. Resulta curta en relació a la tònica general de parets i desproporcionada en relació a la llargada dels accessos. Però molt bé, la bona mel també es pot trobar en un pot petit!

    Respon
  3. Jordi Lalueza

    Efectivament, aquest itinerari té una aproximació que no es pot menysprear, i que consisteix en remuntar una mena de canal oberta entapissada d’una herba ja de per sí relliscosa que en cas de pluja pot esdevenir una autèntica trampa. Per tot el conjunt, doncs, penso que aquesta ascensió és notable, o si més no especial.
    D’altra banda, aquesta via porta la signatura de dos grans pirineistes, i això sempre és una garantia de qualitat. Raymond Despiau és l’autor de vies que formen part del patrimoni més selecte de la verticalitat, com ara l’spigolo S de la Petite Aiguille d’Ansàbere, la cara E i també el pilier N de la Grande Aiguille d’Ansabère, la via de l’esperó N de la Pique Longue del Vignemale i la via Despiau-Luquet uns metres més a la dreta, a més d’algunes primeres realitzacions a l’hivern de la més alta categoria, com la cara N de la Torre de Marboré, l’esperó N del Petit Pic del Midi d’Ossau i el couloir de Gauba. A la revista “Muntanya” d’octubre 1977, Ricard Vila, que aleshores n’era el seu cronista alpí, li va fer una interessant entrevista. Despiau era, així mateix, el cronista de la revista “Altitude”, l’òrgan de difussió del G.P.H.M. Quan en Ricard li va preguntar que li digués el nom d’algun pireneista que ell volgués destacar, Despiau s´ho va rumiar i va esmentar el de Jean-Pierre Barokas. Precisament el company amb qui va obrir aquesta petita obra mestra de l’escalada. Almenys a mi em consta una altra via amb el Barokas, i és l’esmentada abans del pilier N de la Grande Aiguille d’Ansabère. Si repasséssim l’activitat del Barokas també comprovaríem que és notable, amb alguna hivernal també de gran nivell com el díedre NE de l’Aiguille Nord d’Ansabère el 1974 amb Lacaze i Flachère. Sens dubte, i també per la categoria dels seus obridors, estem davant d’una veritable perla de l’escalada que es mantenia oculta fins que els dos cercadors de tresors la van concebre. Tot el mèrit, per tant, per als qui, més enllà dels rocams més coneguts del Tozal i del Gallinero, van saber imaginar altres indrets aptes per al lleure enfiladís.
    Si m´he deixat una altra via del Despiau per a comentar per al final és perquè voldria fer-te notar Joan que les vostres vides segueixen un fil paral•lel com ja ho suggeriren en el seu dia les vostres respectives vies del Tozal. Potser quan vas obrir la via de l’Àliga no n’erets del tot conscient, però l’atzar ha volgut que fos així. La vostra via segueix gairebé en paral•lel la via del Despiau, com ho fa la teva tasca de divulgador de la muntanya. En Despiau va ser un incansable cronista a “Altitude” de les activitats sobretot als Pirineus, moltes de les quals duien el seu segell. Tú ho has estat a “Extrem” primer, a “Vèrtex” després i actualment a “Muntanya” –o sigui les principals revistes de muntanya en català-, i totes elles les has pogut enriquir, al teu torn, amb vies de la teva autoria. Dues trajectòries per tant que han discorregut en paral•lel, només separades pel temps. I mira si n’has estat d’influït per en Despiau –encara que no en siguis conscient-, que a una de les teves primeres vies la vas batejar amb el nom de via de Primavera, només uns mesos abans d’enfilar-te per la via de la primavera del Despiau! Evidentment, després del que he explicat, ningú no es creurà mai que totes aquestes coincidències siguin fruit de la casualitat Està clar que en Despiau es mereix un càlid homenatge primaveral per Tot lo Món on rondin escaladors sensibles, el qual li serveixi per a contrarrestar la gèlida urpada dels hiverns que ha soportat en les parets. Per als qui ens interessa la història de la nostra activitat, tots els meus respectes i admiració per a vosaltres dos que heu excel•lit en la tasca de difusió. I per a quan, doncs, una altra entrevista a “Muntanya” de cronista a cronista que ens actualitzi el perfil d’aquest alpinista inspirador d’altres alpinistes?

    Respon
  4. joan

    Si, m’identifico amb en Despiau, la seva trajectoria i la seva manera d’entendre la muntanya. Sembla que durant els anys de màxima activitat vivia al rovell de l’ou, treballant més aviat poc a l’observatori del Midi de Bigorre i escalant més aviat molt pels Pirineus propers. Una vegada va venir a Catalunya a fer unes xerrades i alguns companys del CADE el van portar al Cavall. Recordo les seves ascensions a l’Eiger, la Blatiere, la paret delplomada del Pic Heid, l’spigolo d’Ansabere, la Torre a l’hivern… Activitats creatives i en tot tipus de terrenys. Llàstima que ho va deixar aviat!

    L’alpinisme és això, pujar muntanyes grans per llocs no fàcils, i fer-ho amb simplicitat i un cert component de descoberta. No m’agraden algunes tendències actuals que prioritzen la dificultat i obliden la resta. Escalar un serac desplomat en mig d’un vessant qualsevol, penjar-se d’una hamaca ben provist de material i menjar durant 20 dies, o buscar el darrer penjoll de glaç d’un espadat cosit a vies, són realitzacions que comporten una elevada dificultat tècnica, però que no tenen gaire a veure amb l’alpinisme. És veritat que les generacions anteriors han anat esgotant les possibilitats, però amb una mica d’imaginació sempre serà possible seguir el camí que han marcat més de 200 anys d’història.

    Saludem l’esperit Despiau i esperem noves primaveres pel gran alpinisme tradicional

    Respon
  5. Jordi Lalueza

    En referència a la via Thomas-Seguier del 73 del Gallinero assenyalar que la tercera ascensió absoluta i primera hivernal va anar a càrrec també de membres del CADE, que imagino que van rebre la informació de l’estat de la via de mans dels seus repetidors. En Pep Camarena i l’Enric Ribot la van fer el 19 de març de 1976, el mateix any de la hivernal que explicàvem del Printemps. O sigui que aquestes hivernals sembla que anaven molt buscades en aquells dies! En Pep Camarena, que era de Gandia, va morir com a conseqüència d’una allau a la serra de Gredos l’any 1979.

    Respon
  6. Josep Rigol

    Osti Jordi era el dia del meu 23è aniversari quan la vas fer!! Jo l’havia fet l’any abans amb en Joan Antoni Barril.

    Com anècdota us explicaré que des de mitjans dels 70’s menda col·leccionava alguns exemplars de la revista “Altitude” del GPHM (Groupe Pirineiste d’Haute Montagne), i en una d’elles hi apareixia un text descriptiu de la via. Jo, en aquell temps, i sense haver fet encara la via, vaig intentar traslladar la descripció a un dibuix, i va sortir el que va sortir…, que naturalment no s’assemblava gaire a la realitat. Per algun motiu que ara no recordo, aquella ressenya va anar a parar a mans dels redactors de “Desnivel”, que no la van publicar mai. El 1986 va aparèixer una guia d’Ordesa firmada pel Santi Llop, i allà sí que va aparèixer la meva ressenya!!! Curiós, oi? La informació de ressenyes tota la vida ha corregut de sota mà i fins molt lluny, i això que abans no hi havia www!!!!

    Respon
  7. Jordi Lalueza

    Efectivament, en Despiau va fer la via Puigmal del Cavall en companyia d’en Ricard Vila el 9 de juny del 1976, i un cop al coll després del ràpel va tornar a pujar-hi per la via Normal, en aquest cas amb en Jaume Altadill i amb en Joan German Cassola, que els esperaven a peu de via. Aquell dia també, en Josep V. Ponce i en Josep Ma Castan del CADE hi van pujar per la Punsola.
    Ni en Jaume Altadill ni en Joan German Cassola no necessiten gaire presentació. El primer és un reputat fotògraf i operador de cambra de cine de muntanya, i el segon és un dels nostres alpinistes de més renom, que té en el seu currículum les primeres ascensions catalanes (i estatals) a la Integral de Peuterey l’any 1981 amb en Joan Martí i en Carles Carmona i la primera hivernal a la paret nord de l’Eiger el març del 1987 amb en Quico Dalmases, itinerari que tots dos havien fet abans, el primer amb els seus companys del CADE Joan Jover i Toni Torà l’any 1986, quan també van fer l’aresta Mitellegui, i el segon amb en Miquel Llonch el 1983 i després en solitari l’any 1986. Suposo que en aquell llunyà 1976, a redós de l’agulla més insigne de Montserrat, en Joan German va poder fer-li a en Despiau totes les preguntes que acumulava sobre l’Eiger, que el francés ja havia incorporat al seu extens historial. En aquells anys a en Joan German ja li barrinava pel cap la idea d’anar a l’Eiger, o sigui que m’és ben fàcil imaginar-me’l preguntant-li a l’il•lustre visitant tota mena de detalls sobre l’Ogre.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.