11 pensaments a “Naranjo de Bulnes (cara O). Via RABADA-NAVARRO

  1. Jordi Lalueza

    Joan,
    aquesta via inigualable té una significació especial en la història del nostre CADE, i així ha estat destacat en el llibre commemoratiu del cinquantenari, com molt bé saps, perquè allà s’hi esmenta que en aquesta primera ascensió teva, l’Alfons Valls i tu teníeu només 19 i 18 anys respectivament. Dos anys abans, també en Pere Camins i en Sergi Martínez l’havien completada, aleshores crec que també en Pere tindria 18 anys, fet que segurament el va convertir en un dels escaladors més joves a resoldre aquella via mítica, si no el més jove. També és significativa pel fet que aquesta ascensió va merèixer dos articles diferents en dues revistes “Muntanya”, la de juny de 1977 amb un article del Pere que crec que és l’únic testimoni escrit que ens ha quedat d’ell, i la d’abril de 1981, amb l’article de l’Alfons Valls que recull les vostres ascensions a les tres grans vies Rabadá-Navarro (aquesta, la del Gallinero i la del Fire). En aquest article de l’Alfons hi ha una reflexió que comparteixo sobre les primeres escalades difícils en la vida alpinística d’un escalador. Diu textualment, després que haguéssiu resolt exitosament aquestes tres vies: “(…) ja no cal limitar-nos per la dificultat: ens hem acostumat a ella. Per desgràcia ja no experimentem les mateixes sensacions. La plenitud després d’una escalada no és igual a la de les primeres ascencions: ens cal cercar noves raons.(…)”. Jo també puc dir que vaig tenir la sort de fer aquesta via molt jove, a 19 anys com ell, tot i que amb l’avantatge de compartir-la amb un escalador molt més experimentat com era l’Emilio Albir, de la generació del meu germà Josep. Per a mi va ser una ascensió memorable, no només pel fet que la vam completar amb solvència dos escaladors de dues generacions diferents amb la complicitat que això provoca sinó també precisament pel que explica l’Alfons. Aquella ascensió difícil a aquella edat perdurarà per sempre en el meu record, i sé que mai més viuré la intensitat d’aquells primers anys d’escalades difícils i compromeses a Montserrat, al Pedra, als Pirineus, als Picos. Són moments irrepetibles, però que puc evocar de forma perenne.
    He explicat que també aquesta via va ser relatada pel Pere. La seva narració concisa ocupa apenes una pàgina, com per a voler-li treure una importància que segurament a ell l’incomodava. La seva lectura ens transporta, als qui el vam conèixer, de manera ben vívida a la seva figura, i diria que ens l’engeganteix. Fixeu-vos en dos aspectes del mateix, a penes fa referència a la dificultat -perquè segurament era l’aspecte que menys li interessava de l’escalada-, i fixeu-vos en el final, rellegit després de la seva mort al Jiso quan l’afrontava en solitari, a 19 anys, glaça l’ànima. Acaba així després de reeixir amb el Sergi: “(…) A punta d’alba ens dirigim tots quatre cap a Potes. El cel es cobreix de núvols…”. Aquests punts suspensius són angoixants, talment podríeu dir que premonitoris. El Pere descansa al cementiri de Potes des d’aquell 24 de setembre del 1977. Només tres mesos després de publicar-se el seu escrit, el cel es va cobrir de núvols. Per això i per moltes altres raons és especial aquesta via en la història del CADE i en la història personal d’alguns de nosaltres. Tot i que potser encara hi hauria una altra raó perquè fos única per a mi: Rabadá i Navarro van començar a obrir la via el 15 d’agost i la van acabar el 21 d’agost de 1962, jo vaig néixer el 14 d’agost d’aquell any. I és que potser estaba escrit que hi hauria d’anar algun dia i que hi viuria una jornada intensa i memorable.
    Faríeu bé els qui no heu fet aquesta via grandiosa d’anar-hi, i faríeu bé els qui no heu llegit aquests dos articles d’aconseguir-los, són història, i la història cal conèixer-la,també la de la nostra activitat, sense ella res del que succeeix actualment és comprensible.

    Respon
  2. joan

    Gràcies pel comentari, Jordi

    La nostra ascensió va ser memorable, ens sentiem uns homes fets i drets però erem uns marrecs de merda. La oest del Naranjo era un mite i la nostra motivació no tenia límits. Tant era així que vam fer la via amb un company que s’havia seccionat un tendó del dit del mig en una caiguda a Horcados Rojos, durant l’aproximació. Ell va fer-ho tot a cordes fixes i la resta el vam ajudar com vam poder, vam trigar dos dies. Anys més tard vaig repetir la via amb clients en 11 o 12 hores. Els horaris actuals ja són inimaginables… Llàstima de la saturació d’itineraris, com a tantes altres parets cèlebres, han matat el caràcter de la Rabadá-Navarro.

    Salut

    Respon
  3. Jordi Lalueza

    Sembla ser que en aquella època vostra no era del tot anormal haver-hi d’estar dos dies pel que han explicat altres escaladors. Ja se sap que tot depen també de l’equipament de la via i d’altres factors, però és clar si hi anàveu amb un nafrat encara bo que no vàreu necessitar un tercer dia! Nosaltres, entre que allà al juliol el dia és llarguíssim i que vam començar a trenc d’alba, que ja coneixíem la baixada i que només érem dos i teníem tots els tendons i músculs i ossos funcionals, vam esgotar les catorze hores de llum i ho vam completar en una jornada intensíssima, inoblidable. I no només això, sinó que vam tenir aquell dia tota l’oest per a nosaltres. Es pot dir que vam ser uns privilegiats en aquells anys passats.
    Sí, les escalades primerenques, i especialment les inicials de més envergadura proporcionen unes emocions que segurament són irrepetibles. I cal haver-les experimentat per a entendre de què estem parlant.

    Respon
  4. Jovi

    Bon dia Joan i Jordi, m’afegeixo a la vostra tasca de records perquè la Rabadà Navarro va ser la primera via que en Joan E. Farreny i jo varem fer fora de Lleida. No pregunteu quan va ser perquè no ho se del cert, però recordo haver-la fet entre el 72 o el 73. Son moltes les anècdotes però tan sols n’esmentaré alguna, com que dúiem el menjar ben just i com ens va ploure quatre dies ens el varem acabar al refugi, ficant-nos a la paret amb un pot de cacauets i quatre caramels, que una inoportuna nevada després de la cicatriu ens va fer sortir pels “Tiros de la Torca” i dormir en una pedrera penjada, retornant a la paret al capvespre del dia següent, que aquesta maltempsada ens va obligar a fer nit dalt del cim perquè amés els companys que havíem conegut a la paret ens van demanar que els esperéssim per ajudar-los a sortir pel fet de que se’ls feia de nit, etc.
    Vull, tanmateix, manifestar la extraordinària sensació que ens va deixar aquella ascensió, que per a nosaltres va ser un pas més i no una meta com havíem cregut que seria, possiblement perquè dúiem un entrenament molt dur, i la Regina ens havia semblat prou més difícil tècnicament. Tal va ser la nostra pujada d’adrenalina que baixant cap a casa ens varem desviar a Ordesa, i ens varem ficar a la Rabada Navarro del Gallinero a les 3 del capvespre, sense res per a menjar ni beure, i amb poca roba de manera que en arribar al diedre blau varem rapelar tremolant de fred, encara ens faltava cert seny.
    En el llibre “Del bruc al extraplom” en J. E. Farreny en fa una bona descripció de tot plegat.
    Jordi Vidal

    Respon
  5. Jordi Lalueza

    No va ser fins passat més d’un any de l’obertura, i quan Rabadá y Navarro ja havien mort a l’Eiger, que els bascos Ángel Rosen, José María Regil i Julio Villar van aconseguir l’octubre de 1963 en dos dies la segona ascensió i primera integral, doncs Rabadá y Navarro havien completat la seva via en dues escomeses, entrant per Tiros de la Torca en la definitiva. Tots tres eren consumats escaladors i coneixedors del Picu, fins i tot José María Regil hi havia obert el 1955 una via amb el seu germà Andrés (via Hermanos Regil) i havia aconseguit la segona ascensió hivernal al Naranjo amb José Luís Brochado l’11 de març de 1956 per la cara sud, només tres dies després que els també bascos Ángel Landa i Pedro Udaondo en fessin la primera precisament per la variant Regil de la cara nord. Julio Villar va aconseguir meritòries ascensions als Pirineus i als Alps; per a recuperar-se d’un seriós accident al Mont Blanc va emprendre la volta al món en solitari en un petit veler, el “Mistral”, experiència que va recollir en el celebrat llibre “Eh, petrel!, un dels llibres de viatges més suggerents que s’han escrit mai, la lectura del qual satisfarà tots els alpinistes i no solament els navegants o viatgers.
    La primera cordada catalana a completar la via va ser la dels manresans Kiku Mestres i Pere Martínez el 30 i 31 d’agost de 1969, la qual va ser la 12ena ascensió absoluta. L’estiu de 1971 l’Albert Iglesias (GEDE) i el Jaume Casanovas (AEM) en van fer la 2ona també amb un bivac. Les escalades d’aquesta via mítica s’hi succeien de forma espaida. Als catalans els Picos de Europa ens queden tan lluny com els Alps, els quals atreien molt més les cordades més preparades d’aquells anys.
    En algun moment s´hi deuria fer la primera ascensió en un sol dia, si algú ho descobreix ho podría explicar aquí.

    Respon
  6. Jordi Lalueza

    A més a més dels dos articles de la revista “Muntanya” escrits en català per repetidors catalans, en el número 83 de la revista “Montaña” del CEC (gener-febrer 1963) podeu llegir l’article que va escriure l’Alberto Rabadá sobre l’obertura de la via l’estiu anterior. Expliquen com la van obrir en dues tongades, del 15 al 17 primer, a continuació descens per Tiros de la Torca al refugi, i el 20-21 l’acaben. És un article d’indubtable interès històric. Si us el mireu, fixeu-vos en l’original i gairebé diría que futurista dibuix del Picu amb l’itinerari de la via, no he vist mai res de semblant, i és una llàstima que no hi figuri el nom del creador. Transcric un passatge corresponent al dia 20 quan arriben a l’inici del ràppel que han de fer a mitja travessia, i que m’agrada perquè hi empra el verb “hincar” com a sinònim de clavar, que no recordo haver vist mai escrit en castellà en cap article d’alpinisme. És per tot plegat que trobo que aquest article satisfarà els lectors àvids de rareses.

    “Con la noción del tiempo ya perdida… Ensimismado con estos recuerdos he ido avanzando poco a poco hasta alcanzar una pequeña grieta donde al fin puedo colocar dos buenas clavijas. Más arriba hinco otros cuatro clavos y alcanzo otra grieta desde la cual creía haber conseguido la necesaria travesía hacia la izquierda. Pero puedo constatar desde allí que el punto que es preciso alcanzar para proseguir hacia la cumbre se halla situado aún a unos 15 metros más a la izquierda, y a unos 25 por debajo de nosotros.”

    Respon
  7. Jordi Lalueza

    Jordi,
    Revisant butlletins del Centre Excursionista de Lleida, del qual no ens havies dit mai que n’havies estat president -i molt ben valorat segons he pogut saber també-, he trobat que vau fer aquesta via el 21 i 22 de juliol de 1973, o sigui que aviat farà quaranta anys. Queda doncs perfectament documentada.

    Respon
  8. JOVI

    Va ser un espai de temps en el que ningú volia ser-ho i van triar al més ruc, malgrat que m’hi vaig negar. Varem fer un grup de gent amb molta iniciativa, amb la que voliem fer moltes coses, però massa aviat vaig haver de fer cap a Madrid per questions laborals, i vaig quedar desconectat. Veient el que ha passat des d’aleshores penso que la meva partida va ser positiva per el desenvolupament del CELL.

    Respon
  9. Manel Solís

    Després de diversos contactes amb el Jordi Lalueza que m’animà a escriure en el teu blog, aquí et faig una petita i esquemàtica ressenya de l’ascensió que vam fer a la Rabadà a principis d’estiu de 1978. En principi vaig anar amb en Pablo Martín de Madrid, que per aquelles dates vivia a Lleida. Jo tenia 16 anys i ell potser 15. Finalment la vàrem escalar en Beni Alvarez de Madrid i jo. L’horari no se exactament pero el dia de l’ascensió vam arribar al refu i vam estar mirant la pared al sol. Maxim 12 hores jo calculo que entre 8 i 10 donat que vam fer ús intensiu de l’ensamble.
    Per mi va ser tot un somni, i també vull afegir que l’amic Jordi Vidal amb qui compartiem vetllades parlant d’escalad i del qual vaig rebre sens d8ubte molt, m’animà a anar a aquesta per aquelles epoques encara mítica paret.
    Salut i bones escalades

    Respon
  10. Anònim

    Hola, Manel

    Gràcies per comentar la teva ascensió. No ens coneixem, però en part et dec la meva ascensió a cara nord del Troll, a Noruega. Va ser un article teu (o vostre), publicat a no se quina revista, que en el seu moment em va fer néixer el cuquet! Vam trigar encara uns anys, però finalment hi vam anar

    Salut

    joan

    Respon

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *