Aquesta deu ser la via clàssica de dificultat dels Alps més repetida, i per descomptat la més reptida de les sis nords que va determinar en Rébuffat. Molts escaladors del món l’han escalada en alguna ocasió, també molts de casa nostra.
La primera ascensió estatal la va aconseguir en César Pérez de Tudela amb en Miguel Ángel Herrero l’any 1967. No va ser fins al 1970 que en Jordi Pons i n’Emili Civis en van fer la segona estatal, i per tant primera catalana. Per a en Jordi va ser la penúltima de les sis cares nord, la darrera -la del Dru- se li resistiria durant molts anys i no la va poder aconseguir fins al 2003, a l’edat de setanta anys! Tot un exemple per a tots de longevitat alpinística a alt nivell i de tenacitat i d’il•lusió a parts iguals.
La segona ascensió catalana, i a més a més tercera estatal, la van dur a terme en Xavi Pérez Gil i en Josep Casanovas el 12 d’agost de 1972. En Josep ens ho explica en l’article de la revista “Muntanya” (desembre de 1972) titulat “III ascensió nacional a la paret nord-est del Piz Badile” (llegeixi’s aquí III ascensió estatal). És un article molt amè, com tots els seus, que han resistit molt bé el pas del temps per la seva notable qualitat literària i per la gràcia amb què explica les peripècies més divertides que els passen a ell i als seus companys. A més a més, en Josep havia fet l’any anterior a la val Bregaglia dues primeres catalanes, que també n’eren d’estatals: la Torre Innominata per la via Merendi amb en Josep E. Paül i en Joan Créixams, i la Pioda di Sciora per l’spigolo NO o “Piodakante” amb en Josep E. Paül, que aquest darrer narra en un article que també fa de bon llegir de la revista “Muntanya” d’abril de 1972, (“La Pioda de Sciora, per la Piodakante”). En aquest article hem de destacar-hi per força la frase següent: “(…) Faig un flanqueig, completament horitzontal, sobre una placa llisa de granit, que em costa qui-sap-lo.” Ja em direu si trobareu cap més article en la història de la divulgació alpina en llengua catalana amb aquesta forma tan genuïna del català, només per la presència d’aquesta forma, ja és un article digne d’esment. Hauran de pasar qui-sap-los anys abans no la tornem a llegir en un article! És per això que aquest m’agrada qui-sap-lo! Aquell any també, en Josep Casanovas, Josep Maria Ibáñez, Francesc Xavier Gregori, Josep E. Paül i Jordi Roca van fer la fàcil aresta nord del Piz Badile.
Per tant en Casanovas havia pujat en dues ocasions al Piz Badile, com també ho aconseguiria en Josep E. Paül uns anys més tard al fer la via Cassin amb en Joan Badia. Aquell any, ells dos, a més a més, van fer la que potser seria la primera ascensió catalana -i potser també estatal- a l’atractiu pilastro NO del Cengalo, una presència imposant quan ets a la via Cassin. En Joan Badia, juntament amb en Josep Lalueza, Pere Roca i Joan Miquel Horrillo van fer també la Pioda di Sciora per l’aresta l’agost de 1973, que aquest darrer recull en un article en el número 38 de “Vèrtex” (“Una ascensió a l’alta Bregaglia”). En les fotos de l’article hi reconeixereu el meu germà ben jovenet -encara no amb divuit anys- proveït d’un piolet de fusta com els de abans… En Joan Badia, un dels altres d’aquella cordada de jovenets, i en Josep E. Paül són possiblement els escaladors de casa nostra que acumulen més ascensions en aquest racó impressionant del Bergell. Més endavant, en una mena d’expedició de bombers de Barcelona, el meu germà Josep va tornar a la vall amb en Pere Roca, en Josep Alcaraz i en Vicenç Badia, i van fer al seu torn la Cassin. Es tornava a demostrar el poder d’atracció que exerceixen aquelles muntanyes en els alpinistes catalans, i en Pere pujava també per segona vegada al Badile.
Aquesta via té una altra particularitat, i és que desperta les ganes d’escriure sobre experiències d’escalada en grans parets; és així que la trobem explicada en nombroses revistes de muntanya de tots els clubs. A la “Muntanya”, sense anar més lluny, en Joan Jover ens la torna a explicar en l’article “Badile, una nord” (núm. 715, any 1981).
Però si una dada m´ha cridat l’atenció és el fet que és una via que alguns alpinistes no professionals han repetit en més d’una ocasió, i això és un clar senyal de com de plaent és la seva escalada. I el cas que jo conec és el d’Antoni Aragón, que a la seva ascensió de l’any 1975 amb en Jordi Vidal i en Manel Crespo, hi va sumar la del 1983 amb l’Emilio Albir, en una ràpida escalada iniciada a la tarda després de dinar per anar a passar la nit al refugi metàl•lic de dalt del cim! I l’endemà la vam completar en Toni Huguet i jo, amb el mateix horari que els nostres companys. L’Antoni Aragón és l’únic alpinista català que jo conec que ha repetit la Cassin en dues ocasions (l’avilès Carlos Soria, per exemple, ho ha fet fins en tres ocasions). A partir d’aquell estiu, en què a aquesta ascensió hi vam sumar tots quatre la Cassin-Ratti de la Cima Ovest i la Comici de la Cima Grande, l’Antoni Aragón i l’Emilio Albir van anar recorrent cada any grans vies dels Alps i d’arreu fins a acumular un currículum vertiginós tractant-se d’escaladors no professionals que només dediquen a la seva dèria els caps de semana i les vacances, en aconseguir fent cordada el Pilier Central del Fréney, la integral de Péuterey, la Walker, el Linceul, la nord de l’Eiger, el pilier Bonatti del Dru, la Hasse-Brandler de la Cima Grande, l’Americana del Dru acompanyats d’en Josep Rigol, el couloir del Diamant al Mount Kenia acompanyats d’en Toni Casas i d’un company navarrès. A aquestes, l’Antoni hi suma la Bonatti-Ghigo del Capucin i la Philipp-Flamm amb en Jordi Vidal i jo mateix, la Don Quixote a la Marmolada amb en Jordi Vidal i l’Emilio Amor, i també allà la Vinatzer-Castiglione amb mi…; i l’Emilio hi suma un bon grapat de primeres de dificultat per les nostres terres. I si un alpinista de la categoria de l’Antoni ha repetit la Cassin en dues ocasions, la conclusió és que aquesta via paga molt la pena, vet aquí on volia anar a parar.
Kaixo Joan y Jordi: en un viejo extrem figura que Joan Badia, Josep E. Paul y Kiku Dalmases hicieron en 1982 la arista norte del cengalo y la NNE? del Badile.
Kaixo Agustin, hau erdi egia bakarrik da. Només és veritat a mitges. Aquest és un exemple paradigmàtic del que és un error involuntari de documentació que es va perllongant en el temps. Efectivament en Joan Badia i el Josep E.Paül van realitzar el 1982 la Cassin del Badile i l’esperó NO del Cengalo, però amb ells no hi anava el Quico Dalmases, que és el que sembla desprendre’s de la lectura de l'”Extrem” i val a dir que també del “Vèrtex”; ara aquell error es fa aparent en alguns blogs d’alpinisme que es nodreixen d’aquelles informacions. És de suposar que va coincidir que en Quico Dalmases va fer al seu torn aquelles dues ascensions aquell mateix any, i algú va pensar que l’escalador de Terrassa les hauria compartit amb els del CADE. Seria interessant des d’un punt de vista de documentació històrica que si algú sapigués del cert amb qui i quan va fer el Quico Dalmases aquestes ascensions al Bergell ens ho expliqués.
Aprofito per aclarir que la primera ascensió catalana i estatal a l’esperó NO del Cengalo data del 1973 i que la van dur a terme el Remi Bresco i l’Eduard Lluis del GAM, una activitat notable per la data en què va ser realitzada i per l’escassa informació que sobre la mateixa hi deuria haver.
Còpio el text que he afegit al fòrum de Caranorte, on hi ha un bon i detallat article sobre en Kiku Dalmases. Agraïexo a n’en Jordi Lalueza el treball de relectura que realitza de la història recent, “viva”, dels escaladors de casa nostra i que en facilita una major exactitud
Com a complement de l’informació de l’extensíssima i molt valuosa activitat desplegada pel Kiku, i gràcies a la labor infatigable de Jordi Laueza que m’ha posat sobre avís, cal precisar que, efectivament, en Josep E. Paül i jo mateix vam fer la Cassin al Badile aquell estiu, però en cordada de dos, en Kiku Dalmases NO VA PAS FER LA PARET AMB NOSALTRES. Ignoro a partir de quin moment es va divulgar de forma errònea que l’hauríem escalat plegats.
Joan Badia i Cardús
Kaixo Jordi, azkenean erdi egia bat zen, baina beste erdi egia bat ba zegoen. Kikok badile ta cengalo 1982an egin zituen ere. Agustin, madrildar lagun batekin hará joan zen, eta bregaglian, bere granadiar lagunakin topo egin zuen ere: Eloy linares, Joaquin susino, etc. Ez dakit badia eta paulekin topo egin suela ala ez, zeren eta email bat bidali nion joanari bailan oran arte erantzunik ez. Eloyk informazio gehiago bidaliko dit zeren eta ez zen ondo gogoratzen nola egin zuten bia desberdinak. Jakitekoan esango dizut.
Hola Jordi, al final era una medio verdad, pero había otra medio verdad. Quico hizo también la Cassin del Badile y el Espolón Norte del Cengalo en 1982. Fue Alli con agustin, un compañero madrileño, y en bregaglia, se encontró con sus amigos granadinos Eloy Linares, Joaquin supino, etc. No se si Badia y Paul se encontraron con el o no, ya que le envíe un email a joan y todavía no me ha respondido. Eloy me enviara mas información ya que no se acordaba como hicieron, en que coreadas, las diferentes vías. En cuanto lo sepa te lo diré. Agus.
Mi nombre es Manuel y fuí amigo de Quico en Andorra. Me llama la atención en el comentario del Sr. Badía, que da las gracias al Sr. Lalueza de que se encarge de la historia ” viva ” del alpinismo catalán. Yo pregunto…. ¿ la historia no nos habla del pasado ? ¿ Entonces Quico que es ? ¿ Historia muerta ?…… Tampoco entiendo que se ” grite ” en mayúsculas, que Quico no estaba con Vds. en el Badile y lo que mas me tiene sorprendido en los últimos tiempos, es como NADIE, excepto el Señor Castiella, se ha DIGNADO en hacer saber a toda la comunidad, que Francesc Dalmases i Cunill, Fue sin lugar a dudas y lo sigue siendo, El mejor y mas humilde alpinista de muchas generaciones. Creo que el alpinismo catalán, ya hace tiempo que debería haberle concedido el puesto que se ganó. ESTO SI ME SORPRENDE…… Saludos.
no acabo d’entendre l’objecte dels teus comentaris. Però estic d’acord amb tu que en Quico ha estat un dels més grans alpinistes catalans de tots els temps, que la seva humilitat fou tan extraordinària com la seva dimensió humana, i que és indecent que el nostre pais no l’hagi honorat com mereix (i més quan sovint els mitjans ens presenten farsants i autèntics fantàsmes que s’autoanomenen alpinistes)
Gracias Joan, por saber reconocer la dimensión alpinística y humana de Quico. Se que lo conociste y escalaste con él y leí un artículo que le dedicaste después de su muerte que me impresionó. Me gustaría que se rescatase su memoria. Gracias.
Aquesta deu ser la via clàssica de dificultat dels Alps més repetida, i per descomptat la més reptida de les sis nords que va determinar en Rébuffat. Molts escaladors del món l’han escalada en alguna ocasió, també molts de casa nostra.
La primera ascensió estatal la va aconseguir en César Pérez de Tudela amb en Miguel Ángel Herrero l’any 1967. No va ser fins al 1970 que en Jordi Pons i n’Emili Civis en van fer la segona estatal, i per tant primera catalana. Per a en Jordi va ser la penúltima de les sis cares nord, la darrera -la del Dru- se li resistiria durant molts anys i no la va poder aconseguir fins al 2003, a l’edat de setanta anys! Tot un exemple per a tots de longevitat alpinística a alt nivell i de tenacitat i d’il•lusió a parts iguals.
La segona ascensió catalana, i a més a més tercera estatal, la van dur a terme en Xavi Pérez Gil i en Josep Casanovas el 12 d’agost de 1972. En Josep ens ho explica en l’article de la revista “Muntanya” (desembre de 1972) titulat “III ascensió nacional a la paret nord-est del Piz Badile” (llegeixi’s aquí III ascensió estatal). És un article molt amè, com tots els seus, que han resistit molt bé el pas del temps per la seva notable qualitat literària i per la gràcia amb què explica les peripècies més divertides que els passen a ell i als seus companys. A més a més, en Josep havia fet l’any anterior a la val Bregaglia dues primeres catalanes, que també n’eren d’estatals: la Torre Innominata per la via Merendi amb en Josep E. Paül i en Joan Créixams, i la Pioda di Sciora per l’spigolo NO o “Piodakante” amb en Josep E. Paül, que aquest darrer narra en un article que també fa de bon llegir de la revista “Muntanya” d’abril de 1972, (“La Pioda de Sciora, per la Piodakante”). En aquest article hem de destacar-hi per força la frase següent: “(…) Faig un flanqueig, completament horitzontal, sobre una placa llisa de granit, que em costa qui-sap-lo.” Ja em direu si trobareu cap més article en la història de la divulgació alpina en llengua catalana amb aquesta forma tan genuïna del català, només per la presència d’aquesta forma, ja és un article digne d’esment. Hauran de pasar qui-sap-los anys abans no la tornem a llegir en un article! És per això que aquest m’agrada qui-sap-lo! Aquell any també, en Josep Casanovas, Josep Maria Ibáñez, Francesc Xavier Gregori, Josep E. Paül i Jordi Roca van fer la fàcil aresta nord del Piz Badile.
Per tant en Casanovas havia pujat en dues ocasions al Piz Badile, com també ho aconseguiria en Josep E. Paül uns anys més tard al fer la via Cassin amb en Joan Badia. Aquell any, ells dos, a més a més, van fer la que potser seria la primera ascensió catalana -i potser també estatal- a l’atractiu pilastro NO del Cengalo, una presència imposant quan ets a la via Cassin. En Joan Badia, juntament amb en Josep Lalueza, Pere Roca i Joan Miquel Horrillo van fer també la Pioda di Sciora per l’aresta l’agost de 1973, que aquest darrer recull en un article en el número 38 de “Vèrtex” (“Una ascensió a l’alta Bregaglia”). En les fotos de l’article hi reconeixereu el meu germà ben jovenet -encara no amb divuit anys- proveït d’un piolet de fusta com els de abans… En Joan Badia, un dels altres d’aquella cordada de jovenets, i en Josep E. Paül són possiblement els escaladors de casa nostra que acumulen més ascensions en aquest racó impressionant del Bergell. Més endavant, en una mena d’expedició de bombers de Barcelona, el meu germà Josep va tornar a la vall amb en Pere Roca, en Josep Alcaraz i en Vicenç Badia, i van fer al seu torn la Cassin. Es tornava a demostrar el poder d’atracció que exerceixen aquelles muntanyes en els alpinistes catalans, i en Pere pujava també per segona vegada al Badile.
Aquesta via té una altra particularitat, i és que desperta les ganes d’escriure sobre experiències d’escalada en grans parets; és així que la trobem explicada en nombroses revistes de muntanya de tots els clubs. A la “Muntanya”, sense anar més lluny, en Joan Jover ens la torna a explicar en l’article “Badile, una nord” (núm. 715, any 1981).
Però si una dada m´ha cridat l’atenció és el fet que és una via que alguns alpinistes no professionals han repetit en més d’una ocasió, i això és un clar senyal de com de plaent és la seva escalada. I el cas que jo conec és el d’Antoni Aragón, que a la seva ascensió de l’any 1975 amb en Jordi Vidal i en Manel Crespo, hi va sumar la del 1983 amb l’Emilio Albir, en una ràpida escalada iniciada a la tarda després de dinar per anar a passar la nit al refugi metàl•lic de dalt del cim! I l’endemà la vam completar en Toni Huguet i jo, amb el mateix horari que els nostres companys. L’Antoni Aragón és l’únic alpinista català que jo conec que ha repetit la Cassin en dues ocasions (l’avilès Carlos Soria, per exemple, ho ha fet fins en tres ocasions). A partir d’aquell estiu, en què a aquesta ascensió hi vam sumar tots quatre la Cassin-Ratti de la Cima Ovest i la Comici de la Cima Grande, l’Antoni Aragón i l’Emilio Albir van anar recorrent cada any grans vies dels Alps i d’arreu fins a acumular un currículum vertiginós tractant-se d’escaladors no professionals que només dediquen a la seva dèria els caps de semana i les vacances, en aconseguir fent cordada el Pilier Central del Fréney, la integral de Péuterey, la Walker, el Linceul, la nord de l’Eiger, el pilier Bonatti del Dru, la Hasse-Brandler de la Cima Grande, l’Americana del Dru acompanyats d’en Josep Rigol, el couloir del Diamant al Mount Kenia acompanyats d’en Toni Casas i d’un company navarrès. A aquestes, l’Antoni hi suma la Bonatti-Ghigo del Capucin i la Philipp-Flamm amb en Jordi Vidal i jo mateix, la Don Quixote a la Marmolada amb en Jordi Vidal i l’Emilio Amor, i també allà la Vinatzer-Castiglione amb mi…; i l’Emilio hi suma un bon grapat de primeres de dificultat per les nostres terres. I si un alpinista de la categoria de l’Antoni ha repetit la Cassin en dues ocasions, la conclusió és que aquesta via paga molt la pena, vet aquí on volia anar a parar.
Kaixo Joan y Jordi: en un viejo extrem figura que Joan Badia, Josep E. Paul y Kiku Dalmases hicieron en 1982 la arista norte del cengalo y la NNE? del Badile.
Kaixo Agustin, hau erdi egia bakarrik da. Només és veritat a mitges. Aquest és un exemple paradigmàtic del que és un error involuntari de documentació que es va perllongant en el temps. Efectivament en Joan Badia i el Josep E.Paül van realitzar el 1982 la Cassin del Badile i l’esperó NO del Cengalo, però amb ells no hi anava el Quico Dalmases, que és el que sembla desprendre’s de la lectura de l'”Extrem” i val a dir que també del “Vèrtex”; ara aquell error es fa aparent en alguns blogs d’alpinisme que es nodreixen d’aquelles informacions. És de suposar que va coincidir que en Quico Dalmases va fer al seu torn aquelles dues ascensions aquell mateix any, i algú va pensar que l’escalador de Terrassa les hauria compartit amb els del CADE. Seria interessant des d’un punt de vista de documentació històrica que si algú sapigués del cert amb qui i quan va fer el Quico Dalmases aquestes ascensions al Bergell ens ho expliqués.
Aprofito per aclarir que la primera ascensió catalana i estatal a l’esperó NO del Cengalo data del 1973 i que la van dur a terme el Remi Bresco i l’Eduard Lluis del GAM, una activitat notable per la data en què va ser realitzada i per l’escassa informació que sobre la mateixa hi deuria haver.
Còpio el text que he afegit al fòrum de Caranorte, on hi ha un bon i detallat article sobre en Kiku Dalmases. Agraïexo a n’en Jordi Lalueza el treball de relectura que realitza de la història recent, “viva”, dels escaladors de casa nostra i que en facilita una major exactitud
<>
<>
Com a complement de l’informació de l’extensíssima i molt valuosa activitat desplegada pel Kiku, i gràcies a la labor infatigable de Jordi Laueza que m’ha posat sobre avís, cal precisar que, efectivament, en Josep E. Paül i jo mateix vam fer la Cassin al Badile aquell estiu, però en cordada de dos, en Kiku Dalmases NO VA PAS FER LA PARET AMB NOSALTRES. Ignoro a partir de quin moment es va divulgar de forma errònea que l’hauríem escalat plegats.
Joan Badia i Cardús
Kaixo Jordi, azkenean erdi egia bat zen, baina beste erdi egia bat ba zegoen. Kikok badile ta cengalo 1982an egin zituen ere. Agustin, madrildar lagun batekin hará joan zen, eta bregaglian, bere granadiar lagunakin topo egin zuen ere: Eloy linares, Joaquin susino, etc. Ez dakit badia eta paulekin topo egin suela ala ez, zeren eta email bat bidali nion joanari bailan oran arte erantzunik ez. Eloyk informazio gehiago bidaliko dit zeren eta ez zen ondo gogoratzen nola egin zuten bia desberdinak. Jakitekoan esango dizut.
Hola Jordi, al final era una medio verdad, pero había otra medio verdad. Quico hizo también la Cassin del Badile y el Espolón Norte del Cengalo en 1982. Fue Alli con agustin, un compañero madrileño, y en bregaglia, se encontró con sus amigos granadinos Eloy Linares, Joaquin supino, etc. No se si Badia y Paul se encontraron con el o no, ya que le envíe un email a joan y todavía no me ha respondido. Eloy me enviara mas información ya que no se acordaba como hicieron, en que coreadas, las diferentes vías. En cuanto lo sepa te lo diré. Agus.
Mi nombre es Manuel y fuí amigo de Quico en Andorra. Me llama la atención en el comentario del Sr. Badía, que da las gracias al Sr. Lalueza de que se encarge de la historia ” viva ” del alpinismo catalán. Yo pregunto…. ¿ la historia no nos habla del pasado ? ¿ Entonces Quico que es ? ¿ Historia muerta ?…… Tampoco entiendo que se ” grite ” en mayúsculas, que Quico no estaba con Vds. en el Badile y lo que mas me tiene sorprendido en los últimos tiempos, es como NADIE, excepto el Señor Castiella, se ha DIGNADO en hacer saber a toda la comunidad, que Francesc Dalmases i Cunill, Fue sin lugar a dudas y lo sigue siendo, El mejor y mas humilde alpinista de muchas generaciones. Creo que el alpinismo catalán, ya hace tiempo que debería haberle concedido el puesto que se ganó. ESTO SI ME SORPRENDE…… Saludos.
Manuel,
no acabo d’entendre l’objecte dels teus comentaris. Però estic d’acord amb tu que en Quico ha estat un dels més grans alpinistes catalans de tots els temps, que la seva humilitat fou tan extraordinària com la seva dimensió humana, i que és indecent que el nostre pais no l’hagi honorat com mereix (i més quan sovint els mitjans ens presenten farsants i autèntics fantàsmes que s’autoanomenen alpinistes)
Salutacions
Gracias Joan, por saber reconocer la dimensión alpinística y humana de Quico. Se que lo conociste y escalaste con él y leí un artículo que le dedicaste después de su muerte que me impresionó. Me gustaría que se rescatase su memoria. Gracias.
Kaixo Agustin. Bidal ezazu mesedez zure email Joverera, eta nik idatziko dizut pribatuan. Mila esker
Kaixo, Jordi. Berak badauka nere emaila. agustincastiella@Yahoo.es
Besarkada bat. Agus.