Serrat del Moro. Vies CASAS-CHANI (abans i després despreniment), MAS-BRULLET, AVI XAN, SANCHEZ-GRACIA

  437-serrat-del-moro-casas-chani-despres-despreniment          38bis. serrat-del-moro

6 pensaments a “Serrat del Moro. Vies CASAS-CHANI (abans i després despreniment), MAS-BRULLET, AVI XAN, SANCHEZ-GRACIA

  1. Jordi Lalueza

    La via Mas Brullet va ser força ignorada després de la seva obertura els dies 2 i 3 de novembre de 1960 pels membres del GEDE Jaume Mas i Josep Ma. Brullet, i no va ser fins al 12-13 de setembre de 1964 que el Miquel Lusilla i l’Agustí Gil també del GEDE, seguits aquell mateix dia per l’Emili Ortiz i el Jesús Busquets del GAM en van fer la 2a i 3a ascensió, i de retruc la van rescatar de l’oblit. Hi van fer un bivac. Havien hagut de pasar quatre anys per a fer la primera repetició d’una via que ha esdevingut clàssica entre les clàssiques, ineludible per a tot escalador montserratí. Algunes de les peripècies que explica el Lusilla en un escrit que apareix en el llibre del Cinquantenari del GEDE són força divertides, com ara la que descriu el següent fragment: “Gil sube, pero al llegar al árbol se las ve muy negras para pasar, ya que la mochila se le coge por las ramas. Cuando consigue pasar está sudando y se retiene un poco para rehacerse, finalmente llega hasta donde estoy y me dice que continúe yo, pues está muy cansado”, o aquest altre: “Emili, que aún subía, se me queja que le caen algunas piedras, pero no puedo evitarlo, pues la roca está muy descompuesta. Salgo de la cueva y llego a un rellano donde efectúo reunión. A Busquets, que se ha quedado el último, se le rompe una presa, no puede aguantar el equilibrio y saca, precipitándose al vacío. Le llamamos para ver si se ha hecho daño y nos responde que no, gracias a la mochila que le ha parado el golpe al dar de espaldas contra la pared.” Tot el relat manté el mateix to… I a part de rumiar de si el verb “sacar” en castellà, en el sentit que apunta l’autor –i àdhuc en català- té algun fonament, jo no puc evitar de pensar en la motxilla que cobra vida pròpia i que “se coge por las ramas”, i ric tot sol a l’ensems que recordo amb apreci el bo del Lusilla, del que si alguna cosa podem afegir és que el seu fort no era la narrativa! I ben al contrari, la seva categoria com a escalador la certifiquen algunes repeticions que va efectuar als anys seixanta, amb el colofó de la 3a estatal a la Walker amb l’Emili Gil l’agost de 1969. El Lusilla i el Gil, amb el concurs del Jaume Casanovas, van obrir una via a la Gorra Marinera que duu els seus noms. Per cert que una de les coses que explica és que els seus obridors l’havien deixat pràcticament desclavada,i que van ser ells que la van deixar pitonada perquè es pogués repetir amb més assiduïtat que fins aleshores.
    En Mas va intervenir en altres vies de renom, com la Mas-Guasch del Puntal de l’Albarda Castellana, la GEDE de la Portella Superior i la via Mas-Colomer a la Llastra de les Roques de Benet. En la de la Portella Superior, el 1964, també hi va participar en Miquel Lusilla i en Josep Ma. Rodés, que recordem que va ser l’autor d’aquelles primeres i celebrades guies d’escalada de Montserrat, que van començar precisament per la regió d’Agulles. I el Miquel encara signaria la que serà la seva via més lloada -la Lusilla de la Miranda dels Óssos de la paret nord d’agulles- el setembre de 1970 amb el Jordi Mur, i que havia començat anys abans amb el Joan Martí i el Manel Martín. El Jordi Mur, sergent del cos de bombers de Barcelona i pilot d’avioneta, va morir el juny del 2003 en estavellar-se l’avioneta que pilotava en el transcurs de les tasques de control d’un incendi forestal en les quals participava.
    Quan miro enrere i em veig fent aquesta via, així com la Punsola del Cavall, per primer cop quan tot just feia mig any que escalava, i medito en com de trascendental és l’etapa inciàtica en la nostra activitat, en la qual és fonamental escollir adequadament aquelles vies que t’atorgaran la formació necessària per a enfrontar-te després amb les grans parets d’arreu. Sens dubte, la Mas-Brullet és una de les que millor encaixen en la categoria de les vies iniciàtiques. Després l´he tornada a fer, però ja sense viure-la amb la intensitat d’aquella primera vegada.

    Respon
  2. Punsola

    Per a mi, es la via de Montserrat, per excelència. L’he feta moltes vegades, però recordo la primera vegada, 18 de juliol del 1967, amb l’Agustí Sanabria, ambdos de l’Agrupació-Científico-Excursionista de Mataró, feia 15 dies habiem fet l’Anglada de la Paret i estabem carregats de moral. Però hi vaig disfrutar el doble. Hem van tocar les tirades impars, les que deiem les dìficil. Però des de sota els blocs, fins l’aresta somital: U N A D I S F R U T A D A, per cert, et dire que era la 33 ascensió, el llibre registre estaben una darrera l’altre. Una abraçada.

    Una dada, en Jesus Reniu va fer la 2ª solitaria, l’Alfons Marmol de l’UEC de Gracia, la 1ª (Son les meves dades….)

    Respon
  3. Jordi Lalueza

    El maig de 1978 es va inaugurar el refugi de la FEEC de Santa Cecília que duu el nom de Bartomeu Puiggròs. En Bartomeu Puiggròs va ser un escalador barceloní format a l’AGRUECC que va pasar després al CADE del CEC, i que va morir el 22 de juny de 1975 en un accident a la Mas-Brullet, en caure a la tercera tirada. Els seus pares i alguns amics van editar l’any 1976 un llibre que recollia les activitats alpinístiques (amb textos, fotografies i dibuixos precisos de ressenyes com ara les que tobeu en aquest web) que havia anat realitzant, fins a la penúltima d’elles, que va ser al Pedraforca, al Calderer. El llibre es titula “Les muntanyes que vaig estimar”.
    Si fullegeu el llibre us adonareu que aquesta via havia tingut curiosament certa significació en la seva carrera d’escalador, l’havia intentada una vegada sense èxit i l’havia completada finalment el 14 de juliol de 1973, però no sense problemes… Si aneu al text d’aquella ascensió, potser no podreu evitar que un calfred us recorri l’espinada, perquè l’autor explica que entre ell i el seu company Xavier Castellví van caure fins en tres ocasions en una bavaresa precisament del tercer llarg! I explica una caiguda que va patir de 5 metres fins a espategar en una repisa, de la qual en va sortir-ne només amb alguns estrips a la roba i algunes contusions. Una lectura més atenta d’un altre fragment ens farà veure com de tràgic és a vegades el destí, diu així: “Amb aquesta tirada hem vençut les últimes dificultats sèries de la paret, hem sortit de la canal plena de fissures i extraploms no pas arrodonits com els típics montserratins sinó amb els cantells tallants, semblava granit, fins i tot el color era rosat com el granit, l’ambient era imposant, tinc ganes de tornar a fer aquesta via, però gaudint-la”. És relment coprenedor llegir aquestes ratlles quan coneixes el final terrible del seu autor. Te l’imagines al peu de via abans d’iniciar aquella darrera escalada entre aquells blogs ciclopis, rememorant potser els cantells tallants com el granit, l’ambient que l’imposava, el gaudi que anhelava, finalment truncat en mort, i no pots evitar una certa angoixa.
    L’abril de 1976 l’Antonio García Picazo i el José Rodríguez li van dedicar una variant de sortida de la via Casas-Chani que supera un tram molt aeri d’aquella paret que tanta atracció exercia en el Bartomeu -l’esperó Puiggròs, que inclou la superació acrobàtica d’un sostre situat molt amunt. L’Antonio, que també va ser membre de l’AGRUECC, va tenir el bon detall d’honrar amb un atrevit recorregut un company del club, com també ho faria més tard amb el Pere Camins amb una via a la Roca Regina. El Pere també havia fet les primeres passes com a alpinista a l’AGRUECC, abans d’ingressar al CADE, i va morir encara més jove que el Bartomeu en un accident d’escalada al Jiso (Picos de Europa). Ja en l’òrbita del CADE, el Pere i el Bartomeu havien fet cordada ells dos i també amb altres membres del Centre; una de les escalades importants que havien fet junts un mes abans havia estat la 5ena ascensió a la CADE del Centenar, que acabava de ser oberta per companys seus. Dos companys de cordada amb vides paral•leles que van confluir en alguns moments joiosos i que van compartir un final tràgic, homenatjats finalment per un company d’aquell primer club comú, una pàgina emotiva més de la història de la escalada del nostre país.

    Respon
  4. miquel sala

    Certament la Mas es una via totalment atipica a Montserrat, l´he repetida 5 ó 6 vegades, la primera amb en Ramon Cot, sempre m´ha agradat molt i sempre m´han costat força alguns dels seus passos,tant precisos uns i tant atletics altres.
    Molt poc despres de fer la solitaria en Reniu, em va fer una ressenya que em vaig emportar a la via; encara guardo la ressenya com un vell i bell record d´en Jesus.

    Respon

Respon a miquel sala Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *