2 pensaments a “A. Fina dels Naps de Baix. Via GEDE + PANY”
Jaume Llanes
J. Fatjó (Història de l’escalada a Montserrat, 2005, pàg. 131) diu que la Pany a aquesta agulla va ser un dels últims problemes a resoldre’s de Montserrat en estil clàssic. A. Ballard, al seu blog (Teràpia vertical), especifica que amb aquesta escalada es va concloure l’etapa de la conquesta de les agulles de Montserrat. Interpreto, no sé si encertadament, que l’agulla Fina dels Naps de Baix va ser la darrera agulla de Montserrat a conquerir-se. Agulla que mereix aquest nom, s’entén. Quan qualifiques d'”històrica” ascenció, vols dir això que acabo de dir? O simplement que va ser “una de les darreres”? O, en tot cas, a què et refereixes exactament?
Suposo que l’Armand vol dir que amb l’A. Fina es va concloure la conquesta de les agulles més significatives del massís, aquelles que destacaven i que d’alguna manera havien representat un repte per l’escalada. No pas que fos la darrera en el sentit estricte perquè no ho va ser, a la dècada dels 50 quedaven encara un munt de relleus per escalar, bàsicament per menys atractius (el que no vol dir que no mereixin el qualificatiu d’agulla). En Jordi Ferrera, en el seu llibre Cumbres Pirenaicas, explica que en aquella època, si una agulla s’aixecava propera a un camí transitat, en ocasions la desestimaven malgrat el seu interès. Desconec quina va ser l’última agulla o roca verge de Montserrat, segurament no va ser fins principis dels 70 que no es va tancar aquesta etapa (en Josep Barberà i la seva colla potser van fer les que quedaven durant la coneguda com “Operació Montserrat”)
I per part meva faig aquest comentari d’escalada històrica per això mateix del principi, perquè l’Agulla Fina era un monòlit imponent, on s’adreçaven sovint les mirades dels pioners de la mateixa manera que abans havien somiat amb el Cavall o el Dit. I perquè finalment va ser aconseguida de manera èpica per escaladors excepcionals, amb pocs recursos i gran compromís personal
J. Fatjó (Història de l’escalada a Montserrat, 2005, pàg. 131) diu que la Pany a aquesta agulla va ser un dels últims problemes a resoldre’s de Montserrat en estil clàssic. A. Ballard, al seu blog (Teràpia vertical), especifica que amb aquesta escalada es va concloure l’etapa de la conquesta de les agulles de Montserrat. Interpreto, no sé si encertadament, que l’agulla Fina dels Naps de Baix va ser la darrera agulla de Montserrat a conquerir-se. Agulla que mereix aquest nom, s’entén. Quan qualifiques d'”històrica” ascenció, vols dir això que acabo de dir? O simplement que va ser “una de les darreres”? O, en tot cas, a què et refereixes exactament?
Suposo que l’Armand vol dir que amb l’A. Fina es va concloure la conquesta de les agulles més significatives del massís, aquelles que destacaven i que d’alguna manera havien representat un repte per l’escalada. No pas que fos la darrera en el sentit estricte perquè no ho va ser, a la dècada dels 50 quedaven encara un munt de relleus per escalar, bàsicament per menys atractius (el que no vol dir que no mereixin el qualificatiu d’agulla). En Jordi Ferrera, en el seu llibre Cumbres Pirenaicas, explica que en aquella època, si una agulla s’aixecava propera a un camí transitat, en ocasions la desestimaven malgrat el seu interès. Desconec quina va ser l’última agulla o roca verge de Montserrat, segurament no va ser fins principis dels 70 que no es va tancar aquesta etapa (en Josep Barberà i la seva colla potser van fer les que quedaven durant la coneguda com “Operació Montserrat”)
I per part meva faig aquest comentari d’escalada històrica per això mateix del principi, perquè l’Agulla Fina era un monòlit imponent, on s’adreçaven sovint les mirades dels pioners de la mateixa manera que abans havien somiat amb el Cavall o el Dit. I perquè finalment va ser aconseguida de manera èpica per escaladors excepcionals, amb pocs recursos i gran compromís personal