8 pensaments a “Esperó Rematxa i Paret de l’Ós (sector esquerra). Vies NORMAL, ESPERÓ SUD, BALMA, NÍNXOL

  1. JOVI

    “Jordi, creus que aguantarà el temps?” Estic pensant lo mateix que tu Joan Enric, serà millor que baixem a Sant Llorenç i mirem de fer una via curta, i si plou petar la xerrada al bar”
    I vet aquí que se’ns va ocórrer enfilar-nos per aquell esperó discontinu que ens permetia fer una ràpida davallada si arribava la necessitat.
    El primer llarg no anava per la xemeneia sinó que pujava per la dreta, però un despreniment que podia haver tingut conseqüències greus ens va fer repetir el llarg per aquella, tal com es fa ara. El llarg següent buscava el fil absolut de l’esperó, i els dos següents anaven cercant la línia més externa possible, incloent el tram final que es va obrir per les plaques verticals exteriors.
    No era cap novetat per a l’època que fins i tot en la obertura s’utilitzessin poquíssims mitjans d’assegurança, 2 pitons a les reunions 1 i 3, una baga a la reunió 2, i tan sols 1 pitó al pas més dret del tercer llarg i 1 pitó abans de fer el pas d’inici del darrer llarg. No érem precisament valents sinó més aviat temeraris degut a la confiança que ens donava la força de la joventut, i malgrat tot el renou que s’ha muntat a l’entorn dels re equipaments, penso que val més tenir cura de la seguretat d’aquells que comencen que mantenir unes condicions que ara veig fora de tot sentit. No pretenc donar lliçons, tan sols expresso un sentir que vaig adquirir quan el germà d’un amic meu d’infantesa va perdre la vida als darrers llargs de l’esperó de Terradets.
    Crec que aquell dia que amenaçava pluja ens va permetre gaudir d’una obertura sense pretensions, però força atractiva per a qui vol passar una bona estona enmig d’un paratge molt especial

    Respon
  2. joan

    Ep, Jordi

    Gràcies per aquest inèdit relat de l’esperó de la paret de l’Ós. Ha sigut una sorpresa averiguar que vau sortir per l’esquerra. És una via que he fet 20 o 30 vegades i he sortit per les dues variants, però sempre havia pensat que l’original cercava la lògica de la xemeneia. Tampoc era conscient del primer llarg original i el despreniment que el va fer impossible.

    Entenc la teva reflexió en relació a la seguretat, però l’alpinisme i l’escalada són activitats que comporten consequències, rebaixar-les a la categoria de inofensiva activitat esportiva seria carregar-se la màgia. Personalment trobo que el caràcter dels itineraris s’ha de preservar tant com sigui possible. Entenc que apareguin alguns expansions de més a l’esperó de la paret de l’Ós o la Badalona de la Gorra, alguns itineraris clàsics han de servir per gaudir amb seguretat i per iniciar-se d’una manera menys aleatòria que la nostra. Però en general, qui no vulgui palla que no vagi a l’era!

    salut

    Respon
  3. JOVI

    En el fons coincidim del tot, però tinc certes reserves, exclusivament en les zones d’escola, per fets tals com el que esmento abans, i d’altres semblants. Per citar un cas, el darrer llarc de la via del diedre del cilindre de Sant Llorenç de Montgai, la varem obrir amb tan sols un ferro col-locat a la repisa anterior al pas més difícil. El llarc no es complicat però el muret de damunt del ferro, per cert una escarpia de 25 cm de llarc, 4 d’ample i 1,2 de gruix, es exigent de debò. Cal recordar que ens va costar quasi be 3 hores d’intents, perquè una caiguda suposava trencar-se les cames en el millor dels casos. Quan hi vaig anar amb l’Orelles, l’Antoni Aragón, l’any 97, li havien ficat dos parabolts en llocs estratègics de la placa, i certament vaig reconeixer que de no haver-hi estat ho hauria passat força malament perquè ja tenia prou seny per a no jugàrme-la, i vaig pensar que no tenia pas ganes de que algú hi prengués mal, tractan-se d’una via a peu de cotxe i per tant d’escola.
    Salut i pessetes,
    Jordi

    Respon
  4. Joan Escuer

    NO en sabía res del tema del despreniment del primer llarg. Puc confirmar que l’itinerari original, íntegre, mai va ser una ruta molt repetida fins que es va reequipar amb parabolts. Sí, sí, ja ho se, tots fèiem l’Esperó Sud, però seguint múltiples variants i variantetes. L’últim llarg pràcticament tothom el feia per la xemeneia tal com ressenya en Joan, fins hi tot, el darrer llarg original, durant una época (anys 80) se’l denominava injustament variant de sortida. Quan vam escriure la guia amb en “Marmo”, que per cert ens va prologar en Jordi, vam batejar la via d’en Jordi i Joan Enric com “Original” per diferenciar-la de la “Normal” remarcant precisament el seu caràcter.

    Precisament diumenge passat la vam repetir amb en Mamerto (segur que en Jordi se’n recorda, no es pas un nom gaire habitual…) i la vam fruir força. Les proteccions no la desvirtuen massa tot i que per a mi sobren les de la xemeneia del primer llarg (empotrat allí dins es ben difícil caure i a més hi ha molt bon canto).

    Es ben clar que els temps han canviat i l’exposició dels itineraris d’escola, sobretot els més clàssics i freqüentats, fins i tot a Montserrat, no és la mateixa que abans però també crec que convé que els itineraris mantinguin una mica del “picant” que tenien, si més no per a que no es perdi tota la màgia que diu en Joan (el “coco” també cal ensinistrar-lo). Potser en aquests itineraris es tracta d’assolir un… equilibri…

    Ben cordialment,

    Joan Escuer “Juanill”

    Respon
  5. LO SERGI

    M’han semblat interesants aquestes reflexions sobre l’espero de l’Os.Primer ,perque crec que es la via que tot el que comença a escalar la pot fer deseguida i que quan arrives al cim et sembla que has fet lo mes important de la teva vida. Aixo es el que vaig sentir la primera vegada que la vaig fer a l’any 75. Vaig pasar per l’empotrament inicial i tal com diu lo Jordi ni un clau, la reunio la vaig montar amb una cinta de persiana molt llarga envoltant els pedrots que hi ha a la sortida.Lo segon llarg un clau al mig de la tirada i la reunio dos claus. El tercer(jo sempre l’he anomenat “el nas”) curtia de valent , hi he vist varies caigudes, s’hi posaba una universal i… sortida explosiva restregant les botes de cuiro per la pedra. Aquesta tirada tambe l’he feta per l’esquerra del “nas” , una canalota bruta on la part dreta de la paret es descomposta i no es pot clavar res, pero torno a lo del Jordi : joventut i confiança amb l’aptitud fisica. El darrer llarg tambe dona opcio a tertulia, ja que tan bonic es per la xemeneia com per la placa. L’espero de l’Os , tal com comento al nostre Bloc (LO GALL) tambe l’he fet de nit i tambe amb solitari. Espero poder-lo fer amb seixanta, setanta , vuitanta…… anys a les costelles, perque cada vegada que hi torno la sang em torna a bullir i si ademes el que t’acompanya es el dels companys de sempre….Imaginat!!. Salut

    Respon
  6. joan

    Gràcies pel comentari, Sergi.

    He aprofitat per mirar la teva web, enhorabona, és molt divertida i variada… Les ressenyes i escrits molt encertats, però els videos i acudits no tenen preu… encara flipo amb les gardeles de camions!

    Salut

    Respon
  7. LO SERGI

    Gracies per visita lo Bloc. Vull matitzar que no es meu , es de tot aquell que es senti GALL. Qualsevol informacio interesant sera publicada i no cal ser de Lleida. Una Abraçada : LO SERGI (un GALL qualsevol)

    Respon
  8. joan

    Sergi,

    Em sembla que el vostre bloc (grup d’escaladors de lleida) i vosaltres mateixos no us identifiqueu estrictament amb la ciutat de Lleida, sinó amb la “provincia” de Lleida. Si és així m’has de permetre que et foti una mica la bronca. A Catalunya no tenim “provincias”, tenim comarques i vegueries. És que això de les “provincias” dona molt mal rotllo, ve del llatí (després de vèncer), ha estat una de les estratègies colonitzadores dels espanyols i posa la pell de gallina només de sentir-ho… Res, teniu una web collonuda, desmitificadora i simpàtica com poques, però és imprescindible que busqueu un altre subtítol que acompanyi al GALL!

    Perdona de nou per la banalitat però algú ho havia de dir…

    Salut

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *